MANUEL ROLDÁN PÉREZ

No tenia ni tan sols vuit anys, quan li vaig demanar al meu pare que m'inscrivís a l'Escola d'Arts i Oficis del meu poble per a aprendre a dibuixar i pintar.

Amb molt d'entusiasme vaig entrar en aquella escola, i assegut davant d'un tauler abatible, el mestre em va donar una fulla amb uns ulls pintats, i em va dir que els copiés a la meva llibreta. Tot seguit va marxar i no va tornar fins a finalitzar la classe, i em va dir "Això que són uns ulls o unes alicates?".

Em va enfonsar, ja no vaig voler anar més a la classe.

I mira per on, la professió que vaig triar, la de Perit Industrial Mecànic, més tenia a veure amb les alicates que amb els ulls.

I així va ser, perquè després d'acabar el Batxiller Laboral al meu poble, Puente Genil, vaig tindre la sort que el meu pare em pagues la carrera de perit a Còrdova, ciutat on em vaig casar, orgullosament a la Mesquita-Catedral, i des d'on vam sortir de viatge de nuvis cap a Barcelona, ciutat que des de nen m'il·lusionava.

Viatjant amb tren, vam passar per moltes estacions, però va haver-hi una que em va cridar l'atenció, la del poble de Flix, hi havia una fàbrica que em va agradar molt i vaig dir: jo vull treballar aquí.

En aquells moments estava treballant en una fàbrica a Sevilla des de l'any 1964.

Encara que m'hagués agradat treballar a Fecsa, empresa a la qual vaig enviar una sol·licitud, i encara que em van admetre, va arribar tard, i no era cosa de renunciar al ja aconseguit.

Perquè tornant a la fàbrica de fibrociment d'uralita, on els meus primers treballs van ser els de supervisar les obres d'ampliació, se'm va assignar el lloc de cap de Mètodes i Temps i uns mesos després el de Cap de Manteniment Mecànic.

Tots dos encaixaven plenament amb els meus gustos, m'agradava el que feia.

No obstant això, no sé per quin motiu, en un dels meus viatges a Còrdova juntament amb la meva dona, en un quiosc de l'avinguda del Gran Capità, vaig comprar "La Vanguardia". Per què un diari de Catalunya? No ho sé. Però així va ser, i allí em va cridar l'atenció una oferta de Barcelona d'un lloc de treball per a una fàbrica química que volia instal·lar-se a Huelva, en el seu Polígon Industrial Químic.

No ho vaig dubtar i vaig escriure sol·licitant aquest lloc. Transcorregut el temps i al cap d'uns mesos em van donar una entrevista a l'empresa de selecció de personal, i feliçment vaig ser triat per al lloc de treball. Si bé hauria de passar un temps previ formant-me en un poble de la província de Tarragona. Aquest poble era Flix, a la fàbrica "Electroquímica de Flix". Amb una part de capital alemanya, de Hoeschst,i una altra part espanyola de Cros, S. a., Pretenien instal·lar a Huelva unes plantes de Electròlisis de Clor/fada, Percloroetileno i Tetraclorur de Carboni, i Fosfato Bicálcico.

Però poc després de començar a treballar allí, a primers del 1967, no van trigar a cancel·lar aquest projecte de Huelva, i procedir a la seva instal·lació a la fàbrica de Flix. Que per a mi fantàstic, perquè es va complir allò que li vaig dir a la meva dona anys enrere, treballar en aquella fàbrica i fer moltes coses.

Perquè a més de formar part de l'equip d'enginyeria que va dur a terme el muntatge d'aquestes plantes químiques, després, ja com a Cap de Projecte vaig dur a terme la instal·lació d'altres més, com ara: Policlorur de vinil, Potassa càustica, Fada Càustica en escates, una nova planta de Electròlisis de clor/fada, i ja com a director de projecte una planta de Cloroform l'any 1990.

Fins que va arribar una de les crisis econòmiques que apareixen amb freqüència, que va donar per acabats els projectes de noves plantes a Flix, així que em van assignar el que estava de moda tècnicament en aquells dies, Qualitat Industrial, i Resolució de problemes tècnics. Fet que em va venir fantàstic, perquè la fàbrica de Tarragona d'Ercros necessitava un Cap de Departament que es fes càrrec de la Seguretat Industrial, el Medi Ambient i la Qualitat Industrial, així que sense noves plantes a instal·lar a Flix, se'm va encarregar aquesta missió a la fàbrica d'Ercros al Polígon químic de Tarragona.

I encara que no eren aquestes funcions les que més m'agradaven, sí que vaig posar amor en tot el que feia. I es van veure els resultats, perquè de tendre estadísticament una mitjana de dos accidents amb baixa cada any, a cap accident durant vuit anys consecutius.

L'any 2003 em vaig prejubilar. I és que perquè tot vagi bé, cal estimar el que es fa.

En aquella funció d'evitar accidents laborals, i emissions contaminants, calia conscienciar a tota la plantilla de l'important que allò era.

I estava tan orgullós, d'aquell èxit que em va portar a escriure un llibre: "La seguretat en els refranys a dos quarts de vuit", perquè els interessats per la seguretat poguessin aprofitar algunes de les meves experiències i consells.

Satisfacció total, perquè el Col·legi va tenir la generositat de regalar un exemplar a cadascun dels col·legiats.

Aquella faceta d'escriure un llibre em va agradar, així que una vegada amb temps suficient, em vaig bolcar en l'escriptura, a fer el que m'agradava i estimar el que feia, escriure un altre llibre i després un altre i ...

Així fins a mig centenar avui en dia.

Això sí, aquells primers llibres eren d'índole tècnica, com: "La quadratura del triangle de foc", "I això quina solució té?", "El canvi climàtic en les rondalles", i "Decisions històriques, les meves i les seves moralitats".

Després vindrien uns altres amb temes molt diferents, diversos d'ells d'humor, però sobretot de pintura i escultura. Havent d'agrair a mig centenar de pintors i escultors la seva col·laboració per a enriquir culturalment aquests llibres.

Així gràcies a tots ells, i especialment a pintors entre els tops 10 d'Espanya, Ricardo Sanz, Eduardo Naranjo i Consuelo Hernández.

Clar que no puc sinó admirar i agrair a l'escriptora de major tirada universal, Isabel Allèn.

Amb tanta ajuda de pintors i escultors, em sentia obligat a fer alguna cosa per l'art en aquests temps tan difícils, així que em vaig aventurar a escriure un llibre, al qual per recomanació de Consuelo Hernández, vaig titular: "Present i futur de l'art: Pintura i escultura", amb col·laboració desinteressada de més de vint-i-sis importants artistes.

Desinterès que em va portar a publicar-ho gratis en format PDF, igual que molts altres llibres d'art.

I això per què?

Perquè estic en deute amb el món de la pintura i escultura, perquè l'amor d'aquests artistes al que fan, fa que jo faci el que m'agrada, i estimi el que faig.

Clar, que ara que escric això que m'ha demanat el nostre Col·legi d'Enginyers Tècnics Industrials, em fa pensar, en el "Present i futur de l'enginyeria".

Humilment donaré la meva opinió.

En l'enginyeria aquesta pandèmia el que ha fet és accelerar el canvi cap a l'automatització.

Una altra cosa són les conseqüències que això implica.

Aquí ho veig catastròfic, atur i més atur. Però en fi, confiem que els organismes i persones responsables d'evitar-ho, ho facin abans que sigui massa tard.

Però tornant a com veig el futur de l'enginyeria, és evident que avui dia, canvia amb passes de gegant.